Esglaó

Des de la primera referència documental a Sant Bartomeu del Grau (961) fins a la construcció de la nova església parroquial (1780); passant per les pugnes pel control territorial en un context romànic i de violència feudal; els segles d'enfrontaments per la propietat de l'església parroquial; la pesta bubònica; l'autonomia civil de Sant Bartomeu respecte al terme de Gurb, i la batllia pròpia, a principis del s. XVI; i l'abandonament definitiu de la construcció originària de l'església; tot plegat, una pinzellada d'una part de la nostra història, encara per escriure, que podem entreveure en aquesta relació cronològica del "Projecte d'Intervenció Arqueològica i Restauració a l'Església Vella de Sant Bartomeu del Grau", de Joan Casas Blasi:

Projecte d’Intervenció Arqueològica i Restauració a l’Església Vella de Sant Bartomeu del Grau (Osona)

1.INTRODUCCIÓ HISTÒRICA

 

L’església Vella de Sant Bartomeu, es troba situada a l’est del nucli urbà. S’hi accedeix per la carretera de Bingrau o més coneguda coma Roc Llarg. Es troba a una alçada de 850 metres i una posició X 432463 – Y 4648047 de les coordenades UTM. Situada estretègicament a l’antic camí dit del grau que comunicava el lloc amb Vic. La seva situació privilegiada permet un gran control visual de la plana.

 

La primera referència documental a Sant Bartomeu data del 961 i correspon a la venda del Comte Borrell al seu fill Ansulf d’un alou al comtat d’Osona, a l’apèndix de Gurb i sobre la muntanya de Sant Julià (Sassorba) i que afronta amb un camí que [..]discurrit ad Sancto Bartolomeo[...]. Tot i aquesta primera referència documental a la segona meitat del segle X alguns autors (Bolòs, J. Hurtado, V. 2001) atribueixen l’advocació a aquest sant i a aquest topònim un origen visigot.

 

El topònim continua essent esmentat en els segles següents. No és, però fins al 997 que es fa referènicia explicita a l’església [...] in ipsa serra qui dischurrit ad Sancto Bartolome(o)[...].

 

La creació d’un bisbat a Osona data de finals del segle V i comportà l’inici de la creació d’una xarxa parroquial al voltant de la ciutat d’Ausa o de Vic. Tan mateix és a partir de la conquesta carolingia i de la seva reforma que comença a bastir-se una intensa xarxa parroquial que a partir del segle XI, en ple romànic i amb la violència feudal en un moment de molta intensitat viu el seu màxim exponent. És en aquest context que trobem la major part de documents que fan referència a l’església de Sant Bartomeu. Els primers encara fan referència al període pre-romànic i la major part els trobem a partir del segle XI quan la major part de parròquies son substituïdes per unes de noves d’estil romànic i quan comencen a institucionalitzar-se elements com les sagreres. Els feudals intenten apropiar-se de les parròquies per obtenir-ne el control territorial i fiscal. D’aquí les dures pugnes que afectaran a les esglésies del terme de Gurb i en especial la de Sant Bartomeu del Grau.

A finals del segle X abans d’ésser cedida pel bisbe de Vic Fruità al sacerdot Bonfill aquesta ja devia tenir funcions parroquials, si bé no és fins el 1055 que s’esmenten de manera genèrica i l’any 1080 que es fan ja explícites.

 

Durant el segle XI i fins el XIII la propietat de l’església és motiu de grans enfrontaments i centre de conflictes entre els bisbes vigatans i els senyors del Castell de Gurb. El 1035 el bisbe Oliva féu concòrdia amb Bernat Sendred de Gurb i cedia el domini de quatre esglésies del terme al fill que havia de ser clergue, tant mateix aquest pacte no és complí i generà un nou enfrontament. Ramon Berenguer II va haver d’intervenir tot aconseguint que el bisbe de Vic Berenguer Sunifred signés una concòrdia per la qual es cedia l’església de Sant Bartomeu i dues més del terme de Gurb. Aquests enfrontaments s’allargaren fins finalment s’incorporaren als dominis dels bisbes vigatans tot i que els senyors de Gurb conserven el Delme de Sant Bartomeu i les rendes de Sant Andreu de Gurb.

 

Es desconeixen amb exactitud quines són les vicissituds que afecten l’església a partir d’aquest moments, tan sols sabem que a mitjans del segle XIII un petit nucli habitat es troba al redós de l’edifici, just en l’espai dedicat a la sagrera, també es coneix l’existència d’un altar consagrat a Santa Maria, tot i que se’n desconeix la ubicació. Sembla ser que la pesta bubònica que assolà el Principat el 1348 anorreà el poblament existent prop de l’església.

 

Durant el segle XVI, mentre Sant Bartomeu obté l’autonomia del terme de Grub, es té notícia de l’afegitó d’unes capelles laterals i de l’afegitó d’una sagristia.

 

Finalment el 1780 es construeix una nova església parroquial a l’actual centre urbà motivant l’abandonament definitiu de la construcció originària.

 

No es té constància de cap intervenció arqueològica a la zona de manera que tan sols aquestes petites referències documentals permeten seguir breument quina ha estat l’evolució de l’edifici i del lloc

 

Relació cronològica

 

886 Es documenta el castell de Gurb quan Joamir i la seva muller Egila venen a Sunifred i a la seva muller Adabrada diversos bens, dels quals un cap es trobava dins el terme del Castell de Gurb.

 

961 El comte i marquès Borrell (II de Barcelona-Osona) ven al seu fill Ansulf un alou que es situat en el comtat d’Osona, a l’apèndix de Gurb i sobre la muntanya de Sant Julià (Sassorba). El document esmenta per primera vegada Sant Bartomeu ([...]de orientis in ipsa serra qui dischurrit ad Sancto Bartolome[o][...]). (Ordeig, R.1999: Vol II.893)

 

972 Conflicte pel qual el Comte de Barcelona i la seva esposa havien venut la propietat o­n hi havia l’església de Granollers a Ansulf que era el vicari comtal del Castell de Gurb. (Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134)

 

990 Apareix documentada l’església de Sant Bartomeu del Grau (Pladevall, A. 2001)

Sendred, senyor del Castell de Gurb i la seva esposa Madresinda i el seu germà Bonfill van donar una penyora al bisbe de Vic, Froià, unes terres al terme de Gurb. El Bisbe dona les esglésies en us de fruit a l’esmentat Bonfill (Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134)

 

993 L’església de Sant Bartomeu és cedida pel bisbe de Vic Fruià, al sacerdot Bonfill, canonge de la seu vigatana i de la família dels senyors del castell de Gurb.

 

997 L’abat Sunifred, dóna com almoina, a la seu de Sant Pere de Roma i al Cenobi de Sant Benet (del Bages) els alous que té als comtats d’Urgell, Manresa, Berguedà i Osona. Aquest últim té un alou a Llanars, al terme de Prats de Lluçanès i un dins el terme del Castell de Voltregà. En aquesta ocasió es fa menció explicita de l’església de Sant Bartomeu ([...]in ipsa strada qui perguit ad domum Sancti Bartolomei[...]).(Ordeig, R.1999: Vol III.1767).

 

Segle XI Es substitueix l’església anterior per una d’una nau i absis amb coverta de volta de canó recolzada sobre arcs torals. (Junyent, Eduard. 1945).

 

1017 En el Concili de Narbona, el bisbe Borrell, va desposseir a Berenguer, nebot de Bonfill, de les esglésies del terme de Gurb que havia heretat de Bonfill. Aquesta actitud fou justificada en una disposició que posteriorment es confirmà que era falsa. (Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134).

 

1035 El bisbe Oliba concedeix les esglésies de Gurb al fill de Sendred de Gurb i Bernat Sendred, el qual les va donar al seu fill qui va entrar a canonge de Vic amb la condició que quan morís passessin a mans de la Catedral de Vic. (Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134).

1055 Es fa referència de manera genèrica de les funcions parroquials de l’església de Sant Bartomeu del Grau.

 

En el Concili de Narbona s’excomunica a Guillem Bernat de Gurb per no haver retornat les esglésies a la seu de Vic tal hi com s’havia dit. (Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134).

 

1080 Es fa referència de manera explicita de les funcions parroquials de l’església de sant Bartomeu del Grau.

 

El comte de Barcelona Berenguer Ramon I falla resolt el conflicte en favor del bisbe de Vic i ordena que les esglésies se li retornin. Tan mateix Guillem Bernat i el seu fill Bernat Guillem en conserven tres: Sant Andreu de Gurb, Sant Cristòfol de Vespella i Sant Bartomeu del Grau. (Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134).

 

S.XII Es construeix un pòrtic esculpit. (Junyent, Eduard. 1945).

 

1119 Berenguer Bernat, fill de Bernat Guillem va renunciar a les tres esglésies en favor del bisbe Ramon Gaufred. Aquest li va donar l’església de Sant Andreu de Gurb amb les seves rendes i el Delme de Sant Bartomeu. (Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134).

 

1228-1235 Durant aquest període el rector de la parròquia era el prevere Gerald o Guerau. Es documenta un carrer i un call que es troben prop de l'església o­n hi ha les cases i horts de Guillem de Vilanova, d'en Pere de Bosch, d'en Berenguer d'Altoman i d'en Guillem Pujol. També en Ferrer del Vilar hi tenia un solar o pati amb hort. (Pladevall, A. 2001)

 

1236 Part del Delme de Sant Bartomeu es troba en mans de Berenguer Queralt. (Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134).

 

1248 Els senyors del Castell de Gurb venen el castell al bisbe alhora que aquest el ven al rei Ponce, S. Coord. 2002. pàg. 132-134).

 

1256-1271 Es documenta un altar consagrat a Santa Maria. Tenia rendes i benefici propi. (Pladevall, A. 2001).

1348 Apareix la pesta bubònica o Pesta Negre que provoca una davallada demogràfica important (Història d’Osona). La pesta anorrea el poblament situat a l'espai de la sagrera. (Pladevall, A. 2001).

 

Principi del segle XVI Sant Bartomeu del Grau obté autonomia civil respecte el terme de Gurb i forma batllia pròpia. (Pladevall, A. 2001).

 

1520 S’afegeix una capella lateral i més tard una sagristia a l’església parroquial. (Junyent, Eduard. 1945 / Pladevall, A. 2001)

 

1553 El terme de Sant Bartomeu té 22 focs. (Pladevall, A. 2001)

 

1559 Primera consueta conservada de la parròquia de Sant Bartomeu. És descriuen les dependències de l’església i la rectoria. Les afrontacions de la parròquia són: a l’est la mateixa església, al nord el cementiri. La rectoria consta de 8 estances i un celler pel qual s’accedeix mitjançant unes escales. Es descriuen totes les propietats de l’església que afronten amb orient amb les propietats del mas Vilar, el camí públic en fa de límit. A migdia afronta amb les propietats de San Vicens de Vespella i fins a les propietats de Sant Julià Sasorba i ponent amb les propietats de Sant Julià Sasorba i d’en Masramon de Vespella.

 

1570 S’instal·la a la parròquia un retaule del Roser. (segons Antoni Pladevall / (Junyent, Eduard. 1945). Jaume Bazin, pintor de Vich, executà alguna obra, no se sap quina, el cost es de 65 lliures (segons Mn. Pere Bonfill). (Pladevall, A. 2001).

 

1607 Jaume Strada, fuster de Caldes de Montbui, per 70 lliures fa l’altar del Roser. S’ignora qui el pinta. (Pladevall, A. 2001).

 

1672 L’actual nucli urbà es comença a formar prop d’un hostal lluny de la parròquia. (Pladevall, A. 2001).

 

1697 La parròquia sense els nuclis d'Alboquers i Sant Genís tenia 21 famílies. (Pladevall, A. 2001).

 

1745 La parròquia tenia 47 cases i 258 ànimes de comunió o majors de 14 anys. (Pladevall, A. 2001).

 

1780 S’inicien les obres de construcció de l’actual temple parroquial prop del nucli format prop de l’hostal. Les obres són dirigides pels mestres de cases de Manlleu, Francesc i Joseph Font.

 

1782 Les cases que formen el poble són 56 i la població és de 411 habitants. (Pladevall, A. 2001).

 

1797 Finalitzen les obres de construcció de la nova parròquia. Part de les lloses del temple nou provenen de l’antic el qual s’abandona definitivament tot provocant el conseqüent enderroc. (Pladevall, A. 2001).

 

1806 S’instal·la el retaule major de Sant Bartomeu. (Pladevall, A. 2001).

 

1810 S’enfonsa el sostre de l’església Vella. (Pladevall, A. 2001).

 

1864 El cens parroquial puja a 803 feligresos (Pladevall, A. 2001).

 

1870 S’edifica la nova rectoria. (Pladevall, A. 2001).

 

1914 Mn. Pere Bofill visita l’església Vella i descriu el seu estat de conservació. Es pot observar l’absis semicircular. La porta antiga situada a l’oest i un de nou al sud. A l’hort de la rectoria si podia veure una dovella romànica d’una arcada amb mostres de raïms i palmeres. Es conservava una baptismal feta trossos. (Bofill, P. 1921-1924).

 

1936 L’inici de la Guerra Civil provoca la crema dels retaules i es malmet l’interior del temple. (Pladevall, A. 2001).

 

1940 Restauració del culte i es refà l’interior del temple. (Pladevall, A. 2001).

 

1967 Es clausura el cementiri parroquial adossat al temple i es converteix en jardí. (Pladevall, A. 2001)

 

1998 Es restaura la casa rectoral. (Pladevall, A. 2001).