Església Vella

 

SITUACIÓ

L’església vella de Sant Bartomeu, es troba situada a l’est del nucli urbà. S’hi accedeix pel camí del Roc Llarg, trencant a la dreta i a l’inici del camí del cementiri és o­n es troba concretament. Es troba a una alçada de 850 metres i té la posició X 432463 – Y 4648047 de les coordenades UTM.

 

DESCRIPCIÓ

Restes del mur sud (uns 4 metres) (aquesta precisió, però, no és molt clara, ja que podria tractar-se del mur nord per la cantonada que s’observa a l’extrem oest del mur; però aleshores no s’explica l’estructura situada a migdia de l’extrem sud del mur, ja que seria un cos edificat a l’interior de l’església, fet no massa probable). El mur que resta en peus podria no ser l’original de l’església o, en cas de ser-ho, hauria patit moltes reparacions, ja que s’aprecia una gran quantitat de teules en la seva fàbrica. El parament nord del mur és fet de pedres desbastades disposades en filades; s’hi aprecien força afegits: el parament és molt irregular i sembla que es va produir una represa de l’estructura; s’observen, com ja s’ha comentat, teules barrejades amb les pedres i el morter. Evidentment, només l’arqueologia podrà donar respostes a alguns d’aquests interrogants.

El mur presenta un gran esvoranc; en aquest lloc podria haver-hi hagut una finestra. Per les cotes de les restes conservades, s’hauria de trobar una porta, o la seva traça, al retirar la vegetació del costat nord i la runa acumulada al costat sud. Evidentment, aquesta porta només es trobarà si es tracta del mur de migdia, mai en el de tramuntana.

Sembla que tenia una capella lateral afegida a l’estructura inicial de l’edifici. A la part o­n hi hauria d’haver l’absis s’observa un muntant, però podria correspondre a aquesta capella d’època posterior. Al sudoest de l’edifici s’aprecia una estructura circular que la vegetació i la runa acumulada no deixen apreciar correctament. Al nordoest de l’edifici hi ha un gran forat al terra que podria haver estat obra d’algun fortiu provist de detector de metalls.

Moltes de les pedres dels murs de l’església estan col•locades a les feixes dels horts veïns. En el camp situat al nord i a l’est de l’església hi ha moltes restes de teules en superfície.

En definitiva, el que queda són les restes arqueològiques de l’antiga església parroquial de Sant Bartomeu del Grau, abans del trasllat del culte a l’actual església situada al nucli urbà. Tot el que es pugui dir de les estructures vistes d’aquest edifici són hipòtesis o conjectures que hauran d’aclarir-se en el moment de realitzar una excavació arqueològica.

 

HISTÒRIA

*La primera referència documental a Sant Bartomeu data del 961 i correspon a la venda del Comte Borrell al seu fill Ansulf d’un alou al comtat d’Osona, a l’apèndix de Gurb i sobre la muntanya de Sant Julià Sassorba) i que afronta amb un camí que [..]discurrit ad Sancto Bartolomeo[...]. Tot i aquesta primera referència documental a la segona meitat del segle X alguns autors atribueixen l’advocació a aquest sant i a aquest topònim un origen visigot.

El topònim continua essent esmentat en els segles següents. No és, però fins al 997 que es fa referència explícita a l’església [...] in ipsa serra qui dischurrit ad Sancto Bartolome(o)[...].

La creació d’un bisbat a Osona data de finals del segle V i comportà l’inici de la creació d’una xarxa parroquial al voltant de la ciutat d’Ausa o de Vic. És en aquest context que trobem la major part de documents que fan referència a l’església de Sant Bartomeu. Els primers encara fan referència al període preromànic i la major part els trobem a partir del segle XI quan la major part de parròquies són substituïdes per unes de noves d’estil romànic i quan comencen a institucionalitzar-se elements com les sagreres. Els feudals intenten apropiar-se de les parròquies per obtenir-ne el control territorial i fiscal. D’aquí les dures pugnes que afectaran a les esglésies del terme de Gurb i en especial la de Sant Bartomeu del Grau.

A finals del segle X, abans d’ésser cedida pel bisbe de Vic Fruità al sacerdot Bonfill, aquesta ja devia tenir funcions parroquials, si bé no és fins el 1055 que s’esmenten de manera genèrica i l’any 1080 que es fan ja explícites.

Durant el segle XI i fins el XIII la propietat de l’església és motiu de grans enfrontaments i centre de conflictes entre els bisbes vigatans i els senyors del Castell de Gurb. Aquesta església, doncs, es trobava dintre del terme del castell de Gurb, al lloc anomenat el Grau, prop de la cinglera, no lluny de l'actual cementiri. De molt aviat tingué funcions parroquials que ha mantingut fins a avui dia, si bé traslladades a un altre temple edificat en un lloc diferent.

El domini d'aquesta església ocasionà un llarg i a vegades violent conflicte entre els senyors del castell de Gurb i els bisbes de Vic. El castell de Gurb comença a aparèixer a la documentació l'any 886, quan Joamir i la seva muller Egila vengueren a Sunifred i la seva muller Adabrada, diversos béns, un dels quals es trobava situat al terme del castell de Gurb.

A partir dels volts de l'any 990 es documenta l'església i continua apareixent esmentada en els segles següents. A finals del segle X, abans d'ésser cedida vers l'any 993 pel bisbe de Vic, Fruià, al sacerdot, Bonfill, canonge de la seu vigatana i de la família dels senyors del castell de Gurb, ja devia tenir funcions parroquials, si bé no s'esmenten fins el 1055 de manera genèrica i, l'any 1080, explícitament.

A partir de l'esmentada donació d'aquesta església juntament amb d'altres esglésies del terme del castell de Gurb, i la repetició de la donació en la persona del clergue, Berenguer, nebot de l'anterior, quan aquest fou promogut a la mitra del bisbat d'Elna, es genera un fragós i llarg conflicte. Les vicissituds de la primera part del conflicte no finiren fins que vers l'any 1035 el bisbe Oliva féu una concòrdia amb Bernat Sendred de Gurb, senyor del castell, en la qual li cedí el domini de les quatre esglésies durant la vida del fill, que havia de ser clergue. Aquest pacte no es complí posteriorment i generà un nou i violent conflicte entre ambdues parts; el conflicte no finí fins que intervingué Ramon Berenguer II, el qual aconseguí que el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà i Guillem Bernat de Queralt i el seu fill, Bernat Guillem signessin una concòrdia per la qual el bisbe cedia durant les seves vides, tres de les quatre esglésies del terme del castell de Gurb, entre les quals hi havia la de Sant Bartomeu del Grau. Però a la mort dels personatges es degué renovar el conveni, ara ja només amb els delmes de les parròquies de Sant Andreu de Gurb i de Sant Bartomeu del Grau, situació que durà fins l'any 1165, que, a la mort de Berenguer II de Queralt, es féu un nou conveni amb la mare d'aquest, Sança d'Anglesola, ja només amb la meitat del delme d'ambdues parròquies, i a la mort d'aquesta senyora es degué incorporar definitivament als dominis dels bisbes vigatans.

Es desconeixen amb exactitud quines són les vicissituds que afecten l’església a partir d’aquest moments, tan sols sabem que a mitjans del segle XIII un petit nucli habitat es troba al redós de l’edifici, just en l’espai dedicat a la sagrera, també es coneix l’existència d’un altar consagrat a Santa Maria, tot i que se’n desconeix la ubicació. Sembla ser que la pesta bubònica que assolà el Principat el 1348 anorreà el poblament existent prop de l’església.

Durant el segle XVI, mentre Sant Bartomeu obté l’autonomia del terme de Grub, es té notícia de l’afegitó d’unes capelles laterals i de l’afegitó d’una sagristia.

L'església sofrí l'afegitó d'unes capelles laterals i subsistí fins a l'any 1780, que fou construïda una nova església en el poble actual, on es traslladaren les funcions parroquials, la qual cosa motivà l'abandó de l'església vella que restà sense culte i avui està totalment en ruines.

 

OBSERVACIONS

Projecte d’Estudi, Intervenció Arqueològica, Consolidació, Restauració i Museïtzació de l’Església Vella de Sant Bartomeu.

Aquest estudi, d'intervenció arqueològica, consolidació i restauració ha estat realitzat per encàrrec de l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau i amb la col·laboració del Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona (C.I.A.O.). Aquest projecte, que es troba en procés d’execució, consisteix en l’acondicionament i museïtzació de l’antiga església de Sant Bartomeu.

La intervenció arqueològica es va portar a terme a través de dues fases: La primera tingué lloc durant el mes de maig i juny de 2004 a través de l’empresa d’arqueologia ÀTICS.S.L i sota la direcció tècnica de l'arqueòleg Joan Casas Blasi. Els objectius principals eren avaluar l’estat de conservació de les restes, la potència estratigràfica i planificar una excavació en extensió. Per aconseguir aquests objectius es van dur a terme un conjunt de quatre cales els resultats de les quals es presenten tot seguit. La segona fase es programà en base els resultats obtinguts per la intervenció duta a terme amb l’objectiu principal de recuperar la planta originaria de l’església i assentar les bases pel projecte de restauració i museïtzació de l’indret. La segona fase ha estat finançada en gran part pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i per l’Institut Ramon Muntaner i ha estat desenvolupada gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau i el Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona (CIAO).

Actualment s’està acabant la tercera fase que té previst acabar al mes de novembre de 2005. La intervenció arqueològica realitzada durant el 2004 i 2005 a l’església Vella de Sant Bartomeu del Grau ha permès documentar una església primerenca de planta de creu, de la que es conservarien les parets septentrional i occidental del braç nord i l’absis. A aquesta primera construcció caldria atribuir-li un origen preromànic, la seva edificació es situaria abans del segle XI, possiblement durant el segle X o fins hi tot un moment anterior. La nova església serà d’una sola nau i de planta de creu. Aprofitarà el braç situat al nord per integrar-lo a la nova construcció però farà desaparèixer la resta de murs. Aquesta estarà edificada amb carreus ben escairats de filades regulars i amb una coberta de pedra en de volta de canó reforçada amb dos arcs torals. Com n’és un testimoni el brancal conservat a la cara interna del mur de tramuntana i les dues fonamentacions dels basaments conservats a la cara interna del mur de migdia. La portalada s’hauria de situar a la façana meridional, tan mateix, no n’ha quedat cap vestigi. Tan sols un retall a la fonamentació del mur ha portat a fer pensar que fos en aquest punt on es trobaria l’entrada. En aquest moment, possiblement, també estaria en ús un atri o petit pati d’accés que se situaria a migdia de la construcció. Aquest funcionaria amb la façana sud mentre fos utilitzada com a portalada. El fet que no s’hagi exhaurit l’estratigrafia en aquest lloc no permet afirmar amb rotunditat que es construeixi en el mateix moment que l’edifici romànic.

En un curt període de temps s’adossà al braç de tramuntana un nou cos que obligà a destruir el mur que el tancava per l’est, i poder gaudir d’un espai molt més ample, alhora les parets es recobriren d’un arrebossat del qual tan sols n’ha quedat una petita mostra a la paret nord del braç primerenc. Tampoc l’estratigrafia no ha permès aclarir en quin moment cronològic es construeix aquest cos adossat ni quina utilitat tenia, podria tractar-se d’una torre-campanar que en substituís un d’espadanya, però això és tan sols una hipòtesis. Des d’aleshores les principals reformes es duran a terme en època moderna. En aquesta nova fase es construeix un mur travesser al presbiteri. La datació d’aquest mur es troba ben documenta gràcies a l’aparició de fragments de ceràmica decorada en reflex metàl·lic i d’una moneda d’Alfons III (1299-1335). Que ens situen en un horitzó cronològic entre els segles XV i XVI. El 1520 s’afegeix una sagristia la situació de la qual és desconeguda i que potser podem associar als murs documentats als peus de l’església i que formen un cos adossat al temple. En aquest moment s’obriria la porta situada a la façana occidental permetent l’accés d’aquesta nova construcció a l’interior de l’església. Al mateix moment es vesteix una capella lateral adossada al mur septentrional i es consagra a la verge del Roser. Es desmuntarà part de la façana nord per tal de poder accedir a la nova capella i s’obrirà una petita porta lateral al costat oriental des de la qual es passarà del braç nord a aquest nou edifici. Posteriorment el 1570 el pintor de Vic Jaume Bazin pinta un primer retaule i el 1607 el fuster de Caldes de Montbui Jaume Strada fa l’altar del roser per 70 lliures. És possible que el basament d’altar que s’ha conservat pugui situar-se en aquesta cronologia. Amb els treballs de construcció de la nova capella la paret nord del braç septentrional de l’església podria estar apunt d’enderrocar-se i per aquest motiu se li recolza un contrafort que evités el seu progressiu deteriorament.

A la nau de l’església i en la nova capella lateral s’hi dipositarien diverses inhumacions excavades a la roca mare. Tan sols la posició estratigràfica i la tipologia de les tombes de planta rectangular i secció quadrada amb encaixos laterals de teules i pedra per subjectar-hi la coberta, són indici del moment en que foren construïdes retallant nivells alt-medievals.

La darrera fase que s’ha de situar a les darreries del segle XVIII fou testimoni del desús en que entra l’edifici. Des del segle XVII el nucli de població ja no se situava a l’entorn de la parròquia i es trobava un xic allunyat. Es creu, doncs, en la necessitat de traslladar el culte des del punt on es trobava l’antiga capella al centre de poblament. El 1780 s’inicien les obres dirigides pels germans Font, mestres de cases de Manlleu, de construcció de l’actual temple parroquial. Part de les lloses i pedres del nou edifici provenen de l’antic. El 1787 finalitzen les obres i s’abandona definitivament l’església vella. Tan mateix la rectoria continua essent habitada pels masovers fins ben entrat el segle XIX, quan el lloc queda completament deshabitat. Actualment s’estan excavant alguns nivells, els més antics, que es troben a l’interior de l’església, també tota la zona de rectoria, el possible atri i el que pensem podria ser la sagrera. Els estrats podrien ajudar a afinar més la cronologia proposada per a la construcció tan del braç situat al nord com de la nau central.

 

BIBLIOGRAFIA

CASAS, Joan. (2005a). Memòria de la intervenció arqueològica a l'Església Vella de Sant Bartomeu del Grau. Sant Bartomeu del Grau. Osona. Inèdita. PLADEVALL, Antoni; BENET, Albert (1984). "Sant Bartomeu del Grau". Catalunya Romànica. Vol. II, Osona-I. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. Mapa: Osona-24. Mapa Comarcal de Catalunya, 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya. Format CD, versió 1.0; informació actualitzada a setembre de 1998. Barcelona, 1998.

 

Informació extreta de la Fitxa 80

Patrimoni Immoble
Inventari del Patrimoni Local

Darrera actualització: 110/11/2010

 

 

El 23 de desembre de 2004, el Ple del Consell Comarcal d'Osona acordà, a proposta del Ple de l'Ajuntament, declarar les restes de l'Església Vella Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), que s'incorporarà en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català de la Generalitat de Catalunya.

Fotografies de les intervencions fetes fins ara a l'Església Vella.

AdjuntMida
evoluciohistoricaesglesiavella.pdf1 byte